El desembre tot just havia començat a traure el nas. Recordo que era una tarda tranquil·la d’hivern a Balsareny. El fred a fora el Castell era evident, sort n’hi havia del sol que escalfava l’ambient. Havent dinat, em vaig asseure a la butaca de la sala d’estar a prendre un te calent. Quina bona sensació contemplar el Llobregat amb els raigs de sol que entraven per la finestra! Tot d’un plegat vaig veure com un grup nombrós d’alumnes de l’escola Guillem de Balsareny començaven a caminar en direcció la resclosa dels Manresans. Amb les seves rialles i les seves corredisses van aconseguir captar la meva atenció.
Gràcies a la meva fina oïda, vaig poder anar seguint el fil de la sortida. Parlaven del meu antecessor Guillem de Balsareny, del Castell, l’esglèsia de Santa Maria, la Sèquia i els seus pontarrons, els horts i l’element enginyós creat ja fa algun segle per un capellà de Balsareny per regar la Sèquia: la trompa, el bosc de ribera,….
Hi va haver dos moments però, que em van fer especial il·lusió escoltar. El primer quan van explicar la història del capons, donat que molts anys després d’aquell conflicte entre els manresans i el baró del Castell, encara avui dia es celebra la festa per mantenir la tradició.
L’altre, quan van fer el joc de la pesta negra, i veure com reien els alumnes per si eren o no els empestats. Els que ho eren els tocava anar amb la mestra, que simulava ser la doctora, uns metres per davant de la resta perquè no s’infectessin.
Tot d’un plegat vaig mirar el rellotge i sense adonar-me’n havia passat dues hores distret veient com els petits i petites del poble aprenien coses sobre la Sèquia i els elements singulars de la rodalia de Balsareny.
transequiaescoles 