L’escola Guillem de Balsareny i l’herbari de la capçalera de la Sèquia

L’escola Riu d’Or dibuixa la sortida a la Sèquia

 

 

L’escola Jeroni Moragues al tram final de la Sèquia

La Sèquia, és més molt més que una construcció que transporta l’aigua del Llobregat fins a Manresa. És un canal ple de vida animal i vegetal: peixos, ànecs coll verd, aus migradores, granotes, roures, boscos de ribera…

Això ho saben molt bé els alumnes de l’escola Jeroni Moragues en les seves nombroses sortides recorrent trams de la Sèquia.

Eren les acaballes de l’abril, un dia més aviat fresc i ennuvolat, quan un bon nombre d’alumnes de l’escola sortien un dia més a descobrir tot allò que amaga la Sèquia. De cop i volta, qui sap si per l’entusiasme dels nens i nenes de fer aquella excursió de descoberta, el sol va començar a ser el protagonista del dia juntament amb el grup. No obstant això, hi havia qui tampoc volia perdre’s aquell dia radiant. Va ser llavors quan, van començar a aparèixer un conjunt d’animals com a companys d’excursió. Es van poder veure diversos ànecs de coll verd femella amb les seves cries en fila al seu darrere intentant amagar-se per passar desapercebudes, les carpes zigzaguejant dins l’aigua jugant i buscant menjar, nombrosos sabaters movent-se fluidament sobre l’aigua com si es tractés d’una dansa, ocells piulant fent la banda musical de la sortida…. primavera en el seu màxim esplendor!

Els nens i les nenes van arrodonir la sortida fent el joc de la pesta negra, una malaltia que va ser molt complicada durant els anys de construcció de la Sèquia, avui en dia per sort, ja no existeix. Amb tot plegat van gaudir de valent d’aquesta matinal.

L’escola Riu d’Or i la Sèquia al seu pas per Santpedor

 Des del dia que la primera gota d’aigua de la Sèquia arribava fins a Manresa, els sequiers, hem vetllat per mantenir-la ben conservada i viva. Ha estat una feina de moltes generacions, sovint feixuga i en silenci, aguantant les inclemències del temps, però gratificant. Sobretot quan ens adonem que gràcies a la nostra tasca, més de 700 anys després, la Sèquia continua fent la seva funció dia darrere dia.

La nostra feina pren sentit en veure com la gent del territori, hi passeja, la coneix i se l’estima. No podem evitar somriure quan, juntament amb els meus companys som espectadors, per casualitat, de les escoles que s’acosten a la Sèquia per conèixer-la i estudiar-la. Sempre recordaré un dia de la passada primavera, mentre feinejava a l’aqüeducte de Riu d’Or, vaig veure com s’aproximaven els alumnes de cinquè de l’escola Riu d’Or de Santpedor. Impossible oblidar la cara de felicitat mentre saltironejaven al costat del canal o escoltaven atents què i quina funció tenia la casa del Sequiaire . Em van explicar tot allò que ja havien vist i après pel camí des que havien sortit de l’escola: els camps de secà, els horts, la casa de la Riereta, els pontarrons, la Font de la Riera, l’aqüeducte del Riu d’Or… -Déu n’hi do!- vaig exclamar. Semblava que no se’ls hi havia escapat cap detall de què acabaven de descobrir. Tot entusiasmat, vaig pensar que, per sempre més la Sèquia formaria part del seu coneixement i estima, i podrien traspassar algun dia aquesta informació als seus fills, així com els sequiers hem heretat els aprenentatges dels nostres companys de professió.

Hagués estat una estona més conversant amb tots ells però em van dir que havien de seguir la ruta cap a les ermites de Santa Maria i Santa Anna de Claret.

Amb un somriure inesborrable, vaig seguir feinejant al canal.

L’escola Els Pins a les rouredes de la Sèquia

Sóc el Roure Gros, així m’anomenen, ja que sense voler m’he convertit en l’arbre més vell i conegut de la Sèquia i probablement en el més fotografiat. Malgrat que un llamp va afectar una de les tres branques que tinc, ja fa més de 300 anys que veig passar el temps des d’aquest assolellat racó dels Plans de la Sala.

Molts dels roures que podreu contemplar en aquesta zona són familiars meus, més o menys propers; els he vist néixer a tots, això sí!. No ens podem moure, certament, però els ocells quan vénen a gaudir dels nostres aglans, ens canten tots aquells secrets de la Sèquia que no podem veure.

Històries com la del dia que els alumnes de cicle mitjà i cicle superior de l’escola Els Pins de Cabrianes van venir d’excursió a la Sèquia; enfilant-se al pontarró de Cal Peixeter, atravessant el frondós bosc del Mas de les Coves, descobrint l’assimetria de les fulles de l’Om i parant-se a esmorzar a la meva ombra.

Un picot garser em va explicar que aquests infants tan eixerits després van anar a la Corbatera i van investigar quins ocells que hi viuen i en van parlar amb tots els seus companys; i van tornar cap a l’escola ben contents per haver descobert nous racons a prop de casa seva.

L’escola Torres Amat als grans aqüeductes de la Sèquia

Primer de tot em presento, sóc Guillem Catà, el mestre major de les obres de la Sèquia. Sens dubte l’obra més important i dificultosa de la meva carrera com arquitecte. Si d’un tram, me’n sento especialment orgullós, és el pas de la Sèquia per Sallent. D’una banda vam haver de construir gran quantitat d’aqüeductes donada la presència de nombroses rieres i torrents. De l’altra, la construcció de la Sèquia va ser molt dificultosa en aquest municipi perquè el bisbe Galceran Sacosta no ens donava permís de pas per les seves terres fins que es resolgué amb l’arribada de la misteriosa llum que va arribar de Montserrat fins a l’església del Carme.

M’agrada veure com centenars d’anys després encara es mantenen en peu aquests elements arquitectònics i s’expliquen les dificultats que vàrem tenir en la seva construcció. Segurament hi haurà gent que no ho sap tot això, però qui segur que ja n’està al corrent són els alumnes de sisè de l’escola Torres Amat. Durant la passada primavera van fer una excursió matinal per aprendre i conèixer tots aquests esdeveniments tot recorrent gran part dels aqüeductes que es troben dins el municipi. “I quin millor lloc per esmorzar que a l’aqüeducte de Conangle!”, que amb els seus 103 metres és el més llarg de la Sèquia i dóna pas a l’entrada del municipi.

Tampoc se’ls va escapar visitar la mina de Rocaus, una de les més llargues fetes a l’època, actualment en desús donat un canvi de traçat que es va haver de fer de la Sèquia.

Tan sols espero que, per molts anys això segueixi sent així! És el millor homenatge que es pot fer a tots aquells que vam treballar durament en la construcció d’aquest canal medieval.