Sóc el Roure Gros, així m’anomenen, ja que sense voler m’he convertit en l’arbre més vell i conegut de la Sèquia i probablement en el més fotografiat. Malgrat que un llamp va afectar una de les tres branques que tinc, ja fa més de 300 anys que veig passar el temps des d’aquest assolellat racó dels Plans de la Sala.
Molts dels roures que podreu contemplar en aquesta zona són familiars meus, més o menys propers; els he vist néixer a tots, això sí!. No ens podem moure, certament, però els ocells quan vénen a gaudir dels nostres aglans, ens canten tots aquells secrets de la Sèquia que no podem veure.
Històries com la del dia que els alumnes de cicle mitjà i cicle superior de l’escola Els Pins de Cabrianes van venir d’excursió a la Sèquia; enfilant-se al pontarró de Cal Peixeter, atravessant el frondós bosc del Mas de les Coves, descobrint l’assimetria de les fulles de l’Om i parant-se a esmorzar a la meva ombra.
Un picot garser em va explicar que aquests infants tan eixerits després van anar a la Corbatera i van investigar quins ocells que hi viuen i en van parlar amb tots els seus companys; i van tornar cap a l’escola ben contents per haver descobert nous racons a prop de casa seva.
transequiaescoles 