Des del dia que la primera gota d’aigua de la Sèquia arribava fins a Manresa, els sequiers, hem vetllat per mantenir-la ben conservada i viva. Ha estat una feina de moltes generacions, sovint feixuga i en silenci, aguantant les inclemències del temps, però gratificant. Sobretot quan ens adonem que gràcies a la nostra tasca, més de 700 anys després, la Sèquia continua fent la seva funció dia darrere dia.
La nostra feina pren sentit en veure com la gent del territori, hi passeja, la coneix i se l’estima. No podem evitar somriure quan, juntament amb els meus companys som espectadors, per casualitat, de les escoles que s’acosten a la Sèquia per conèixer-la i estudiar-la. Sempre recordaré un dia de la passada primavera, mentre feinejava a l’aqüeducte de Riu d’Or, vaig veure com s’aproximaven els alumnes de cinquè de l’escola Riu d’Or de Santpedor. Impossible oblidar la cara de felicitat mentre saltironejaven al costat del canal o escoltaven atents què i quina funció tenia la casa del Sequiaire . Em van explicar tot allò que ja havien vist i après pel camí des que havien sortit de l’escola: els camps de secà, els horts, la casa de la Riereta, els pontarrons, la Font de la Riera, l’aqüeducte del Riu d’Or… -Déu n’hi do!- vaig exclamar. Semblava que no se’ls hi havia escapat cap detall de què acabaven de descobrir. Tot entusiasmat, vaig pensar que, per sempre més la Sèquia formaria part del seu coneixement i estima, i podrien traspassar algun dia aquesta informació als seus fills, així com els sequiers hem heretat els aprenentatges dels nostres companys de professió.
Hagués estat una estona més conversant amb tots ells però em van dir que havien de seguir la ruta cap a les ermites de Santa Maria i Santa Anna de Claret.
Amb un somriure inesborrable, vaig seguir feinejant al canal.
transequiaescoles 